El diari d'en Marcel (part 2)

EL DIARI D'EN MARCEL

17 d'octubre de 2019 

Estimat Diari, 

La Gina ha portat unes galetes de xocolata boníssimes avui. Les ha fetes ella mateixa a casa, amb les seves mares. Són les millors galetes del món mundial. Li diré que m'ensenyi a fer-ne. A veure si ma mare o mon pare s'animen i m'ajuden el cap de setmana aquest. Les mares de la Gina són una canya. La seva mama és cirurgiana. Opera persones del cor o de la panxa. Ara no me'n recordo. La seva mare és dibuixanta. Un dia em va regalar un llibre de contes amb dibuixos que havia fet ella. M'agraden molt els cotxes que dibuixa. Són superquàntics. Viuen totes tres en un edifici nou del barri. Abans, alguns caps de setmana me n'anava a passar una tarda amb elles, quan mon pare i ma mare se n'havien d'anar a visitar algun familiar malalt. Des que la mama i el papa es van separar, no he tornat mai més a casa seva.

Ara tinc dues cases, jo. Per una banda pot ser divertit, però és poc pràctic. No trobo mai res. M'agradava més quan estaven junts. Tot era més fàcil. I fèiem moltes sortides tots tres plegats. Un dia t'explicaré amb detall què ens va passar a l'agost. Havíem sortit a passar el dia a la muntanya i ens va caure una tempesta que flipes. Vam acabat tots tres xops. Va ser molt bonic. 

Ara t'he de deixar. He de fer els deures ja, que si no la cangur es posa nervioseta. 

22 d’octubre de 2019

Estimat Diari,

Fa molt de temps que no plou. És curiós: Molta gent s’alegra que faci tants dies de sol seguits. Jo trobo a faltar que hi hagi de tant en tant algun dia plujós i gris. Em porten bon records els dies grisos. El sol molt potent m’enlluerna i em fa tancar els ulls. Massa llum... A l’hora de l’esbarjo intento buscar una mica d’ombra per no passar-me tota l’estona amb els ulls tancats. La Blanca diu que potser soc fotosensible. Sembla que hi ha persones que tenen tanta sensibilitat als ulls que quan fa massa sol han de protegir-se amb ulleres fosques o simplement han d’evitar l’exposició directa. Ja m’imagino el que dirien la colla de 6è si em veiessin al pati amb ulleres de sol... Més val que no ho provi.

Hi ha un altre motiu perquè m’agradin els dies de pluja: Fa dos estius vaig anar amb la mare i el pare a fer una travessa per la muntanya. Va fer un dia molt maco: El sol s’amagava darrere dels núvols i no molestava gaire. Érem a l’agost i s’agraïa que no fes massa calor. El pare va preparar uns entrepans boníssims: amb pa de llavors, pernil dolç i alvocat. (Crec que són els meus preferits.) La mare va trobar una font amb una aigua fresquíssima i boníssima. (Estic convençut que és l’aigua més bona que he begut mai.) Vam seure a la vora d’una alzina enorme i vam parar taula, o més aviat vam parar les estovalles. Així que acabàvem amb les postres (una poma espectacular, sucosa i dolça amb un punt àcid), va començar a ploure. No ens podíem amagar enlloc. L’alzina ens va protegir una estoneta però aviat les gotes de pluja ens van començar a caure a sobre. La mare ens va allargar les mans a mi i al pare i vam fer un cercle de tres. Va ser preciós. Vam riure i vam cantar; vam saltar i ens vam mirar ens silenci, com si fos un moment màgic. No vam fer cap foto però no me n’oblidaré mai. Aquelles imatges em tornen de tant en tant i em fan sentir bé, en pau, tranquil, acompanyat... Calor, aigua fresca, algun tro en la llunyania, la mare, el pare i jo.

El diari d'en Marcel (part 1)

EL DIARI D’EN MARCEL

5 d'octubre de 2019 - 17:33h

Estimat Diari,

Diu la mama que així és com es comença un diari. També diu que la gent normal escriu els seus diaris amb boli en un llibre de paper. Abans de tot, vull deixar clares unes quantes coses:

1.     No sempre m’agrada fer el que diu la mama.

2.     No sé si m’agrada ser normal.

3.     Sí que sé que m’agrada molt més escriure el meu diari en un ordinador que no pas en un llibre. Ni que fóssim al segle XX!

A més, estic convençut que ma mare vol que escrigui el diari en un llibre de paper perquè així, quan no me n’adoni, el podrà fullejar i assabentar-se dels meus secrets. I per aquí sí que no hi passo!

He descobert aquest web, “www.elmeudiari.cat”, on pots escriure el teu diari i queda protegit per una contrasenya de 8 dígits amb una majúscula i amb barreja de números i lletres. Així sí!!! J

Doncs això, que em ve de gust començar un diari i explicar les coses que penso i les coses que em passen. Potser em cansaré de seguida i no arribaré a la primavera... O potser serà el primer volum de les meves memòries! 

...

Avui fa un any que els meus pares es van separar...

...

Demà més.

Bona nit, estimat diari...

9 d'octubre de 2019 – 17.35

Avui he explicat a la meva amiga Gina que estic escrivint un diari. Ella diu que és molt guai. Sembla que ella n'escriu un des de fa un any. A mi sempre m’ha agradat escriure contes. Sobretot m'agrada inventar-me històries de ciència ficció. A vegades, quan la mestra em diu que faci una redacció amb tema lliure, m'imagino que arriben éssers d'un altra galàxia en una supernau espacial i els passen coses curioses en aquest planeta nostre. Alguna vegada, fins i tot m'he atrevit a aixecar el vol i a recórrer racons preciosos de la Terra i d'altres planetes del Sistema Solar. 

La Gina em diu que en un diari es fan reflexions sobre el que et passa cada dia: el que et passa des que et lleves fins que te'n vas al llit i també el que et passa pel cap. Diu que t'ajuda a parlar de coses íntimes. Suposo que veu que estic poc xerraire últimament i que no tinc gaires ganes de quedar amb la colla per a anar jugar al parc. Suposo que creu que escriure el que penso i el que sento em pot ajudar a estar més animat. Suposo. No ho sé. 

Doncs començo. Em presento. Em dic Marcel i tinc 10 anys. La meva mare i el meu pare em van dir que el meu nom ve de dues de les coses que més els agraden del món: el mar i el cel. Sembla que es van posar d'acord de seguida a l'hora de triar el meu nom. A mi no és que no m'agradi, però sempre m'han agradat els noms que comencen per [ʒ]. De fet, moltes amigues i molts amics tenen noms que comencen per [ʒ]: la Jana, en Jaume, en Genís, la Gina. Aquest símbol, que és com un tres però que no és un tres, i que sembla que és com una zeta amb una cua, representa, segons la meva mestra, un so que tenim en català i que també existeix en moltes altres llengües. A vegades a classe juguem a buscar paraules que comencin per un so concret. La mestra fa un so i llavors cadascú ha d'anar escrivint a la seva llibreta paraules que comencin per aquest so. Diu que no hem de tenir en compte la grafia. Només el so. Guanya qui més paraules correctes hi posa en un minut. Jo sempre guanyo.  Les paraules em venen soles, sense pensar-hi massa.  A vegades hi hem jugat en anglès però ja em costa més. Aquí la Gina guanya gairebé sempre. 

Em crida la cangur perquè vagi a berenar. Continuem en un altre moment i t'explico més coses íntimes. 

Marcel

------

18:15h

No suporto la cangur... Es pensa que és l'ama del món i que jo soc un ninot de la seva propietat. Aggghhhh!!!!

11 d'octubre de 2019

Hola, Diari

Avui hi ha hagut merder a l'escola. Era l'hora de l'esbarjo i he sortit al pati, com sempre. Hi ha un noi de l'altra classe que em fa ganyotes sempre que em veu pel pati o pel passadís. I després fa sorolls estranys amb la boca. A vegades sembla un mico. 

Avui, quan hem sortit al pati i anàvem a jugar a corre-salta, ell s'ha acostat a la colla i ha dit que en aquell tros de pati no hi podíem jugar perquè era seu. Era seu! Què s'ha pensat aquest?!  Jo li he plantat cara i li he dit que ens deixés en pau. Ell em passa un pam i s'ha acostat a mi amb ganes de brega. Jo no soc violent però no suporto les injustícies. La meva mare sempre m'ha dit que s'han de defensar sense vergonya i sense por les "causes justes". I això he fet. Ell s'ha anat envalentonant i m'ha fet una empenta. He caigut a terra del cop. Només m'he fet una esgarrapada però tothom ha vingut corrent a mirar què passava. La Gina i la Blanca han anat corrent a buscar un mestre de guàrdia. L'han castigat sense esbarjo una setmana. Que el bombin!

Formació en Educació Digital

De sobte, L'Auditori es va quedar a les fosques i un punt de llum va il·luminar la Sara, tota sola al bell mig de l’escenari. D’entre el públic, un espontani va prendre la paraula i va demanar-li que comencés la formació en educació digital. El diàleg absurd entre l’assistenta virtual (veu gentilesa d'H.C.) i l’espontani acabaria posant de manifest, in situ, els límits i les contradiccions de la intel·ligència artificial, incapaç de substituir la intel·ligència emocional dels éssers humans.

Així és com SecondNews i l’Oriol Torres van decidir preludiar la formació en educació digital que, tot seguit, l’Enric Bastardas desgranaria mitjanant un conferència sobre el vincle entre l’ús de la tecnologia i els valors. Còmplice i punyent, el conferenciant va repassar la trajectòria de la digitalització i la connectivitat que ens ha portat al punt on som avui. Avui, la tecnologia està mancada de reflexió i de pausa i les problemàtiques i riscos, sobretot de cara als menors, augmenten i evolucionen, prenent formes canviants. La identitat, la seguretat, la comunicació i les aptituds digitals són elements imprescindibles per a la construcció d’un tipus de ciutadania digital que ha de començar a les aules, i que es fa irrenunciable si volem abastar una societat més lliure i cohesionada, més civilitzada. Però no ens oblidéssim d’una cosa: utilitzada a favor nostre, posada al nostre servei, la tecnologia ens ofereix unes possibilitats desbordants. Aquest és el missatge de fons amb què el conferenciant va voler tancar la jornada.  

Si algun centre està interessat a rebre més formació en educació digital de la mà de SecondNews, ja sigui adreçada als alumnes, als docents o a pares i mares, pot posar-s’hi en contacte a través del mail info@secondnews.org.  

Coreografies i materials

Ja tenim penjats tots els vídeos de coreografies i materials de Virtual. En aquesta llista de reproducció de Youtube, trobareu els clips en català i castellà. Gràcies als nostres tres directors d'escena i a la Marta del Olmo, productora de Cantània, per fer aquests enregistraments!

Recull de recursos sobre el bon ús de la tecnologia

La Míriam Berrocal, prescriptora del Projecte Preludi de L'Auditori, i el Jaume Oliveras, gestor de cultura digital dels ST MVO, ens han fet arribar aquest POWER POINT amb un recull de links a recursos sobre el bon ús de la tecnologia, els riscos que té Internet i les addiccions que pot provocar.

Manuals de bons usos a casa i a l'escola, consells sobre com gestionar els vídeo jocs, recursos sobre la seguretat a Internet,... un munt de propostes i materials provinents de fonts com el Departament d'Educació, la Diputació de Barcelona o el Consell de l'Audiovisual de Catalunya.

Moltes gràcies per la feina i per compartir-la amb la resta de professorat de Cantània!

Entrevista a l'Óscar Peñarroya, compositor de VIRTUAL

Entrevistem l'Óscar Peñarroya, el compositor de la cantània d'aquesta temporada. Preparats i preparades per a conèixer-lo millor? 

L'A: Òscar, ja fa un parell d’anys que L’Auditori va contactar amb tu per a encarregar-te la cantata original del projecte Cantània per l’any 2020. Coneixies el projecte? Què va ser el primer que vas pensar en rebre l’encàrrec?

O: Ja coneixia el projecte. Recordo que quan vaig anar a veure "50 milions de segons" a L’Auditori vaig pensar: Caram, quin espectacle! Espectacular en molts aspectes. Per una banda veure tanta canalla tan disciplinada actuant i cantant amb tanta entrega i entusiasme. I per altra pel resultat musical, la qualitat de l’obra i tots els mitjans destinats a fer viure una gran experiència a tots els participants i públic. Després de fer un breu repàs d’alguns dels compositors que han participat en aquest projecte (Amargós, Guinovart, Vila, Brotons...) doncs el primer que vaig pensar és que era tot un honor i un privilegi formar part de la família Cantània.

L'A: Com va sorgir la idea de "Virtual"?

O: A la primera reunió amb la direcció de Cantània va sortir el tema de les tecnologies i els mòbils i vaig pensar que en podria sortir una bona història. Jo vaig viure la infantesa als anys vuitanta i recordo molt bé quines coses m’impactaven en aquell moment. Els llibres i les pel·lícules que em fascinaven. Històries de nens ordinaris vivint aventures extraordinàries. Aventures on els adults no hi són, o són els dolents de la pel·lícula. A partir d’aquí i tenint en compte que el projecte es treballa a l’escola i que ha de tenir un contingut amb un punt educatiu, vaig incloure el tema dels perills que pot tenir internet pels joves avui dia, que és un tema de rabiosa actualitat. Des del fenomen japonès dels joves que es queden tancats a la seva habitació i no surten ni per menjar o la possibilitat de fer-te passar per una altra persona. Però sense voler criminalitzar aquesta tecnologia. És un reflex del nostre món. Per les seves coses bones i per les dolentes.

 A partir d’aquí, amb aquell esperit Amblin (la productora de Steven Spielberg), aquesta història d’un nen trist i solitari que rep una visita d’un ésser extraordinari va acabar de créixer.

L'A: Havies de triar un autor amb qui treballar i vas pensar amb en Cèsar Aparício ja que ja heu format tàndem en més d’una ocasió. De quina manera heu treballat per a crear l’obra? Què va primer, el text o la música?

O: Un cop teníem la història clara, vam organitzar-la per escenes decidint on anirien les cançons i què seria parlat. Aleshores treballàvem tema a tema, decidint què volíem dir, quins conceptes eren importants, el to de la trama. El Cèsar escrivia les lletres, les comentàvem i aleshores em posava a escriure la música. En alguns punts si la música corria més que la lletra doncs li demanava al Cèsar un fill in the blanks (ell és professor d’anglès) que és que m’hi afegís text en els moments on havia escrit melodies pel cor o els solistes sense tenir clar quin text dir. D’aquesta manera en alguns punts ell feia lletres amb una part de la música ja escrita. Un cop acabada, escoltàvem la cançó, vèiem com respirava. Retocar, revisar, reescoltar, tornar a revisar...

   

L'A: Quines han estat les teves fonts d’inspiració a l’hora de compondre?

Jo vinc del món del teatre musical i per això em van proposar la Cantània d’aquest any, perquè volien tocar aquesta estètica. Però també vinc del món de la música de cine, de grans orquestres i sons espectaculars. Vaig voler que la música fos variada, divertida, emocionant... Per això la importància de la percussió en l’obra. Només comptem amb 8 músics i algú es pot estranyar que 2 siguin percussionistes. Però dos percussionistes et permeten donar un punt d’èpica, de so simfònic que crec que li va molt bé. Què seria de Spielberg sense l’èpica de John Williams... Un punt de jazz, un punt de musical clàssic, un punt de musical més modern, un punt de músiques del món...  

L'A: Tens una gran experiència en el món dels musicals com a compositor, com són "L’apassionant carrera artística de Marta Gelabert", "Per molts anys" i "París". Creus que la Cantània que has composat es podria titllar de musical?

O: El format en que està en aquests moments és clarament el de cantata perquè hi ha un gran cor de nens que és el protagonista de l’espectacle. Però sens dubte que es podria adaptar fàcilment i convertir Virtual en un musical perquè musicalment va en aquesta línia i la història és molt teatral.

L'A: El text de la cantata parla del món 2.0., les noves tecnologies i les TIC. Com t’ha ajudat el món 2.0. a l’hora de compondre? Has passat d’escriure música a mà a fer-ho directament en format digital o encara ets de llapis i goma?

O: Bé, tot i que ja tinc una edat, no en tinc tanta. Jo he conviscut sempre amb ordinadors. Així que ja no recordo quan escrivia música amb llapis i goma. Els ordinadors són una eina meravellosa per als creadors perquè et simplifiquen molt la vida i t’alliberen de fer molta feina rutinària i pesada. Això no vol dir que facin música per tu, eh? Jo he decidit totes les notes i totes les indicacions i articulacions. Però tenir-ho tot entrat a l’ordinador i prémer print i que surtin totes les particel·les i la partitura del director no té preu. Igual que les tauletes on pots tenir totes les partitures allà guardades, o girar full amb un pedal! El món 2.0 pot ser molt més que útil!

L'A: Des del teu punt de vista, quina és la clau perquè la música arribi al fons dels nens que la cantaran? Perquè sigui una cantata que mai oblidin?

O: Jo crec que per què la cantanta sigui inoblidable, primer la història els ha d’interessar. I després hi ha d’haver una connexió molt estreta entre el text i la música. Han d’anar molt ben lligats. Quan això s’aconsegueix, el text els és interessant i els afecta i la música amplifica l’emoció d’aquest text, és quan s’arriba al cor. I això es pot aconseguir amb qualsevol estil de música. S’ha de trobar el to just i el context de l’experiència, sigui una cantanta infantil, o una òpera al Liceu. Espero que amb Virtual ho haguem aconseguit.

L'A: Entre el Cèsar i tu heu escrit 10 cançons, quina és per a tu el hit? Aquella que no pots parar de cantar?

O: Ara que tot just acabem de treure del forn el cd de Virtual el tinc força al cap i cada dia penso en una o en una altra cançó no sé ben bé per què. Per a un dia melancòlic em quedaria amb “La pluja”, que trobo que és la peça més bonica de l’obra.  Però reconec que “Tot el que jo puc fer per tu” em diverteix molt i em fa ballar. 

Quan la Cantània esdevé una experiència única

Habitualment no som conscients de la importància de Cantània a les escoles fins que, alguna d'elles, ens fa arribar testimonis d'alumnes realment emocionants. 

Fa uns dies, la Felisa, mestra de l'escola Muntanya del Drac de Manresa ens feia arribar aquest missatge: 

Bona tarda,

som una escola d'alta complexitat d'un barri conflictiu de Manresa. Pels nostres alumnes, majoritàriament d'altres cultures, la Cantània esdevé una experiència única.

Una alumna ha fet això pels companys que fan la Cantània d'aquest any. 

Aquest treball venint d'on vé és extraordinari i ho volia compartir amb vosaltres.

Moltes gràcies per tot.

Aquesta alumna és la Farah Bentaleb el Ayadi. Li hem demanat que ens escrivís dues línies del motiu del seu dibuix: 

Hola, sóc la Farah, estic molt contenta de que publiqueu el meu dibuix. Això ho vaig fer per expressar els sentiments que vaig sentir actuant a la Cantània, A de Brossa. Per mi l'experiència ha sigut inexplicable.

Gràcies.

I aquí el preciós dibuix de la Farah: 

Gràcies per a compartir amb nosaltres aquesta il·lustració! Us animem a les altres escoles a fer-nos partíceps del què arriba a suposar Cantània pels vostres alumnes.