Jo també podria dir: "Em va fer Joan Brossa" títol del primer text publicat per Joan Brossa el 1951.
Jo també podria dir: "Em va fer [en] Joan Brossa"; i dient-ho faig un reconeixement de paternitat, d'influència, de mestratge i molts dels creadors catalans li som deutors a nivells tan diversos com: la poesia, les arts plàstiques, el teatre, el happening, la màgia, el circ, el cinema i mil altres coses més. Vaig arribar a can Brossa a través d'Antoni Tàpies, sobre qui jo estava fent una tesina d'història de l'art, a la Universitat de Lausana, on visc. I fent-la vaig descobrir astorat que el tàndem Brossa -Tàpies havia fet 15 llibres d'artista junts amb gravats, litografies, collages i tota classe de procediments heterodoxos com els poemes visuals. Vaig pensar, aquest "payo" l'haig de conèixer. Dit i fet, el vaig escriure des de Suïssa i al cap de poc, el vaig entrevistar amb aquest rerefons teòric sobre la taula. El contacte, però, va ser molt bo i francament planer i vàrem quedar per veure'ns el pròxim cop que vingués. A ell l'intrigava molt que la meva dona vivint a Suïssa i sent suïssa, parlés tan bé el català quan molta gent que han nascut a Catalunya amb prou feines el fan servir mai. Aquesta deixadesa, aquest desamor per les coses fonamentals el preocupava molt. Ho trobava simplement revoltant.
Aprofitant els meus viatges i les festes de Nadal, ens vàrem veure un pilot de vegades, sempre al carrer de Gènova amb la seva companya Pepa Llòpis on tenia l'estudi i el pis. Eren uns sopars entranyables, sovint amb altres convidats com Manuel Guerrero, on parlàvem de tot, i ell, talment un nen, a l'hora de les postres, feia jocs de mans amb les cartes. Parlàvem sovint d'altres creadors, a qui m'incitava d'anar a veure, a conèixer i així vaig entrar en contacte amb Perejaume primer, i més tard amb Enric Casasses. Amb en Brossa, ens vàrem escriure moltes cartes (a aquella època internet no existia). També em va fer una sorpresa, escrivint-me un text per un llibre de gravats que estava fent el 1995 (Clavegueram).
És veritat però que em vaig perdre el mític estudi de Balmes, ple de papers arreu i quadres de Miró i Tàpies a les parets. En Joan explicava una anècdota a propòsit d'aquest desordre ordenat tan monumental (perquè ell sí que sabia on furgar per trobar el retall de diari que l'interessava). Doncs que un dia va venir un funcionari a reclamar no sé quin impost en retard i veient el Brossa plantat allà al mig, amb papers fins al turmell, li va dir: "vostè deu ser molt pobre" i el va donar per perdut. Quan, de fet, qualsevol quadre de la paret ho haguera pagat tot amb escreix. En Joan sempre va ser molt trapasser.
En aquest sentit l'esperit Brossa va infiltrar tota la societat. En Joan va convertir l'ascensió catalana a l'Everest en una acció artística i es va recitar al punt més alt del món una sextina d'ell; allà on tots els països hi pugen una bandera, els catalans gràcies al Brossa, hi vam pujar la poesia i l'art.
No diré cap mentida afirmant que d'aquesta actitud generosa, planera, enjogassada que va tenir amb mi, en varen beneficiar molta gent. Sempre curiós i atent, sempre a punt per donar un cop de mà en el que fos, sempre assedegat d'allò que és nou i que ens desestabilitza.
Avui, molta gent de casa nostra podria dir: "Em va fer [en] Joan Brossa". I molt especialment ho podran dir les nenes i els nens de Cantània que viuran "trapasserament" aquest any en companyia de Joan Brossa, jugant a ser poetes.
Muma, Lausana 1 i 5 d'octubre del 2018
